Fa uns dies que els noticiaris, com per exemple la BBC,  informen sobre la recent victòria d’una màquina sobre el millor jugador mundial, d’un joc milenari de tauler anomenat Go. Aquesta notícia ha tornat a despertar en els nostàlgics de la ciència a ficció, les reflexions sobre cap a on evolucionaran les màquines. Tindran les computadores del futur algun tipus de intel·ligència semblant a la humana, en al línia de l’actual Intel·ligència Artificial ?  Es produirà una Rebelió de les Màquines que els humans no podrem controlar ? Seran les màquines els nostres esclaus del futur ?

joc_go

Aquest episodi del joc Go, em recorda anys enrera quan IBM va crear la computadora Deep Blue, que era capaç de jugar als escacs i l’any 1996 va guanyar al campió del món Garri Kasparov.

Si analitzem una mica com són aquests jocs de tauler, veurem que la millor jugada que es pot fer en un moment determinat, sempre depen d’haver analitzat totes les possibles combinacions de jugades posteriors, tant del jugador que fa el moviment com del seu oponent. Els primers computadors que jugàven a escacs ho feien aprofitant l’alta capacitat que tenien per simular un número molt elevat de jugades per segon, cosa que un humà no pot fer. S’usaven conceptes informàtics com backtracking desenvolupat als anys 50, per simular una partida amb totes les jugades possibles i decidir quina era la millor en aquell moment. Recordem aquells primers jocs d’escacs en ordinador que ens permetien triar el nivell amb què juagava la màquina. Simplement estàvem acotant quantes jugades futures simularia la màquina per decidir quina peça moure. A menys nivell, més senzill era que un humà la guanyés.

kasparov

El repte posterior per als enginyers ha sigut convertir aquest procés purament mecànic en un algorisme que aprengui de sí mateix. Des dels pensaments del famós matemàtic i criptoanalista Alan Turing (1912-1954) que va definir el Test de Turing l’any 1950, per poder discernir si una màquina mostra un comportament intel·ligent o no.

Avui en dia el test de Turing bàsicament es realitza seguint el procediment explicat a continuació. Un humà, l’avaluador, fa preguntes a dos subjectes: una computadora dissenyada per generar respostes anàlogues a les dels humans i un humà, sense poder-hi accedir directament, sinó a través d’una interfície intermèdia. Si després d’analitzar la conversa l’avaluador no pot distingir l’humà de la màquina o considera que la màquina és un humà, aquesta superaria el test de Turing i seria considerada intel·ligent.

Aquí és on l’any 1995 John McCarthy, defineix la Intel·ligència Artificial com fer que una màquina es comporti d’una manera que seria considerada intel·ligent en un humà“. Si la intel·ligència humana està gestionada pel cervell, un òrgan que la medicina encara no coneix amb detall, com podrem simular les accions que fa el cervell humà en un equip electrònic ? Fixem-nos que la IA diu que la màquina s’ha de comportar d’una manera que es consideri humana, no diu que ho hagi de ser. Per tant el que s’està fent en les investigacions més punteres d’aquest camp és continuar simulant a un nivell més sofisticat, com són les xarxes Neuronals que emulen la distribució i interconnexió de les neurones humanes, o aplicant conceptes de lògica formal. Aplicant la IA als jocs de tauler, l’objectiu és reduir l’enorme número de jugades possibles que cal simular per tal de crear dreceres pseudo-intel·ligents que permetin a una màquina jugar i guanyar en un joc com Go que té moltíssimes més variants en una jugada que els escacs.

Els usuaris comuns ja podem gaudir d’alguns productes basat en IA, com per exemple els assistents verbals: Siri (Apple) o Cortana (Microsoft). El que fan aquests sistemes és contestar a determinades preguntes a partir d’una bateria de respostes preestablerta. Fins aquí no podríem parlar de IA, ja que és una simple resposta mecànica. La IA comença a aplicar-se a mida que el sistema es posa en funcionament i els usuaris també interactuen. L’algorisme es fixa en què repregunta l’usuari després de rebre una resposta, o com afina el que ha preguntat. D’aquesta manera, i amb complexos algorismes matemàtics i de bases de dades, el sistema va polint el que ha de contestar en cada cas. Ja no només es fixa en el que preguntem en un moment determinat, sinó que avalua el comportament de l’usuari al llarg de tot el temps de funcionament del sistema, i també aprofita la interacció de la resta d’usuaris per completar el cicle.

Antigament la manera que teníen els programadors de planes web d’aconseguir que Google els indexés més amunt, era afegint unes paraules clau a la capçalera de la pàgina, que eren reconegudes pel cercador; i la web que més vegades tenia aquestes paraules clau, sortia més amunt a la llista de resultats. L’indexador de google també ha evolucionat cap a IA amb múltiples conceptes. Un d’ells és l’anàlisi dels texts per determinar si els ha escrit un ser humà o no. Què pretenen amb això ? Per una banda evitar els trucs que tots havíem fet alguna vegada com, per exemple, escriure les paraules clau cetenars de vegades, en color blanc sobre el fons blanc de la pàgina web. L’usuari no ho veia però el cercador sí. Evidentment aquests sistemes ara ja no serveixen i a més Google els penalitza si els detecta. D’altra banda, Google vol donar més rellevància a aquells texts que estan redactats d’una forma natural, humana podríem dir, perquè significa que no són el resultat d’un procés mecànic, i que per tant tenen més probabilitat de ser texts originals, i en conseqüència més rellevants per als usuaris que ho vulguin llegir.

Per tant també han evolucionat les eines d’ajuda SEO. Abans simplement eren caselles on anar posant paraules seguides per comes sense cap sentit, i actualment ja s’han convertit en analitzadors del text que hem escrit per indicar si Google el reconeixerà en una grau més o menys humà. Per exemple, a partir de les paraules que nosaltres volem posicionar, ens dirà si surten als llocs més importants com el títol, primer paràgraf, etc… També ens dirà si abusem se la paraula, per evitar penalitzacions. En definitiva simularà el procés que fa Google per dir-nos què podem millorar del nostre redactat per ser més natural.

Tornant a la vessant més cinematogràfica amb que comença aquest article, cap de nosaltres sabem si en un futur les màquines com les de “2001, una odisea espacial (1986)” d’Stanley Kubrik“Blade Runner (1982)” de Ridley Scott, s’acabaran apoderan de la Terra i els humans serem els seus esclaus, o si serà al revés i les màquines seran els nostres servents fidels. En qualsevol cas, cada cop anem avançant més cap a la mecanització del raonament. Per als optimistes, el futur estarà plagat de sistemes que ens faran la vida més fàcil i agradable. Per als pesimistes, qualsevol dia d’aquests un dels ordinadors que opera lliurement en borsa, agafarà un virus i enfonsarà els mercats mundials. Que cadascú es quedi amb una de les gammes de grisos que hi ha entre un extrem i l’altre.

Les computadores han vingut per quedar-se. De nosaltres depèn que se’n faci un bon o un mal ús.

Les màquines i la intel·ligència
Si t'agrada, comparteix...
FacebooktwitterpinterestlinkedinmailFacebooktwitterpinterestlinkedinmail
Etiquetat a:        

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *