Impressió 3D domèstica. Emprenedoria del present o del futur ?

Des de la invenció de la impremta per Johannes Gutenberg al voltant de 1436, hem vist al llarg de la història múltiples innovacions sempre destinades a transmetre coneixement en format de text i d’imatges. Fins a l’arribada de la impressió 3D industrial la única manera d’obtenir peces i objectes en tres dimensions era muntar-los a partir de les seves parts més petites i/o crear-los en sofisticats torns mecànics analògics o digitals, i posteriorment utilitzant tecnologia làser.

És a partir de 1981 quan Hideo Kodama del Nagoya Municipal Industrial Research Institute, crea els primers prototips d’impressora 3D que han arribat fins als nostres dies en diverses versions tecnològiques, com poden ser per exemple: la injecció de polímers, la solidificació per capes de pols, inclús la impressió amb productes comestibles com pot ser la xocolata calenta, etc…

El documental Print the Legend ens mostra la història recent de la indústria de la impressió 3D destinada al mercat domèstic. Com moltes de les innovacions disruptives que hem viscut des de la revolució que va suposar Internet, tot comença amb uns joves emprenedors que volen apropar la tecnologia que ja existeix en mercats industrialitzats al sector particular.

L’any 2009 l’empresa Makerbot fundada pels emprenedors Bre Pettis, Adam Mayer i Zach “Hoeken” Smith, va ser de les primeres en treure al mercat una impressora assequible per al gran públic i d’entorn domèstic. En els seus inicis el hardware necessari es va posar a disposició de la comunitat de forma oberta. Aquesta fòrmula permet fer una expansió inicial del producte molt més ràpida ja que els objectius inicials sempre són: donar a conèixer el producte a la major quantitat de gent possible i aprofitar el feedback de la comunitat per millorar i fer progressar el producte de forma gratuïta. La comunitat col·labora en l’evolució i a la vegada es beneficia del que dissenyen els creadors del producte. És el mateix model que s’utilitza en el programari lliure però aplicat al món del hardware, on un dels models més conegut és Arduino.

Avui dia pràcticament ningú a nivell particular s’imprimeix els seus propis objectes a casa seva. El mateix pensàvem als anys 80 quan vèiem un supercomputador gegant en una empresa. Excepte pocs visionaris del moment, cap de nosaltres hauríem apostat per tenir un ordinador a la taula del menjador de casa; i en canvi 35 anys després hem superat sobradament aquella visió d’uns pocs esbojarrats anomenats Steve Jobs, Steve Wozniak, Bill Gates, etc…

Empreses com Makerbot ja ens han posat a l’abast impressores 3D a preus molt assequibles, i no només això, sinó que ens els seus inicis també van posar a disposició de la comunitat un gran repositori d’objectes i models 3D llestos per imprimir i lliures de drets d’autor.

Però com ho fan aquestes empreses per pagar el sou als seus treballadors, si tot ho ofereixen lliure de patents i drets d’autor ?

L’evolució de la majoria d’aquests emprenedors segueix un patró força comú. Comencen amb el que s’anomenen rondes de capitalització, que consisteixen en vendre-li la idea a inversors que tenen capital disponible i estan disposats a apostar per un negoci concret amb un elevat risc i que habitualment es troben en mercats de tecnologia puntera o que només són pures idees de i+d. Una inversió d’aquest tipus , sobretot en el mercat nord americà, valora molt la idea i per tant, tot i que la gent que posa els tots els diners hauria de tenir un alt percentatge de l’empresa, habitualment no és així, i es permet que els creadors dels producte mantinguin una bona part del control de la companyia en els seus inicis, a pesar d’aportar molt poc o gens del capital necessari per engegar. En el nostre país aquest model d’inversió desgraciadament no abunda ja que aquí qui posa els diners vol el control total o com a mínim proporcional a la quantitat aportada. Per això als EEUU hi ha molta més innovació que a Espanya.

Els primers mesos o anys, són una acumulació de pèrdues constant ja que no es factura ni es ven res, simplement s’acumulen despeses, es paguen sous, es fan proves i més proves, s’aprèn dels errors, etc… fins que arriba un moment en que el producte està prou madur per sortir al mercat i començar a generar ingressos.

També és un patró força comú en aquestes empreses que un cop comença a funcionar el negoci hi hagi discrepàncies entre els socis fundadors, com va ser el cas de Makerbot. Arriba un punt en què el volum econòmic i la inversió en capital rebuda fa que els inversors que inicialment eren molt complaents i deien que sí a tot, ara volen convertir la seva inversió en resultats i diners en forma de venda de la companyia o obtenció d’ingressos. És a dir, aquell model inicial de codi obert, compartir amb la comunitat, i bon rotllo, després es torna ambició o model capitalista clàssic.

Val la pena imprimir-nos els nostres propis objectes ? La impressió 3D ja ha entrat en moltes llars per poder crear petits objectes personals, modelar petites peces artístiques, crear eines i recanvis personalitzats, etc…

Podem dir que actualment és una impressió més lúdica que realística, ja que el temps que triga una peça en crear-se és molt elevat si s’han de fer moltes impressions iguals. Encara segueix sent molt més econòmic comprar objectes produïts en massa en països com Xina. Ara bé, si el nostre objectiu és crear primers prototips, o models de prova, llavors la impressió 3D ja està al nostre present i és ideal per a aquesta finalitat.

No hem d’oblidar mai que la gran industria sempre està a la guait. Mentre la impressió 3D no arribava al gran públic mai es posaven a perseguir què imprimim a casa, però ara que està agafant volada ja no ho deixen passar fàcilment. Això significa que els mateixos drets de reproducció i patents que existeixen en sectors com la música o el software, també són aplicables als models i objectes 3D. Existeixen molts repositoris a internet, com thingiverse, que ofereixen models gratuïts i d’altres que ofereixen objectes llestos per imprimir més complexos sota llicència, és a dir, pagant un cert import ens podem descarregar el model i imprimir-lo a casa.

Com en tots els sectors els extrems mai acostumen a ser bons. Aquest és el cas que es va donar als EEUU quan Cody Wilson, fundador de DEFCAD, va veure en les impressores 3D la possibilitat d’imprimir les seves pròpies armes de foc. Aquesta irrupció va fer trontollar tota la indústria, i va arribar fins al govern dels EEUU que s’ha vist obligat a retirar models d’internet i regular el que es pot i el que no es pot imprimir. És l’etern debat entre l’ús que la població fa d’un determinat producte comercial. Uns el poden fer servir per imprimir pròtesis per a gent amputada, i d’altres per a crear el mal. Que cadascú actuï en conseqüència amb la seva consciencia i que s’atingui a la legislació vigent.

La impressió 3D és el futur que es va mostrant a la cantonada del present.