Zoltán Dörnyei ha afirmat que, des de principis del segle XXI, ja no només s’ha destinat material a investigadors, sinó que també s’ha escrit i parlat molt sobre aquest tema amb la intenció que els nous materials arribessin als docents.
En aquest espai volem comentar les tres preguntes que formula Zoltán abans d’estudiar a fons les tècniques pràctiques de motivació:
A què ens referim, quan parlem de motivar algú?
Segons sembla, la paraula paciència o l’expressió cocció a foc lent van molt lligades al procés de motivació. No hem de pretendre que un alumne passi d’estar desmotivat a estar-ne en només hores o un parell de dies, sinó que sol ser un procés a llarg termini. Scheidecker i Freeman (1999) afirmen que “el procés de motivació es construeix a partir d’un granet de confiança i afecte després de l’altre”.
A més, a l’hora de qüestionar-nos si tothom pot ser motivat per aprendre-ho tot de la mateixa manera, el “no” rotund és força evident, segons Zoltán. Coincidim amb aquest fet, si bé també amb el matís del mateix especialista: “la motivació de gairebé tothom es pot treballar i fer que augmenti, ja que es coneix un ampli ventall de tècniques”.
Tenen relació, la docència efectiva o motivadora i la bona docència?
Sí, i tant. La idea de relacionar ambdues docències va molt lligada. Zoltán ho afirma des del dia que va haver de llegir un projecte de recerca sobre motivació a l’aula escrit per un seu estudiant de màster, el qual en bona part del treball es parlava de la docència efectiva. Ras i curt: un docent pot ser molt competent i supermotivador, però si les seves explicacions no segueixen unes directrius i un rigor per tal que l’alumne les segueixi adequadament, la motivació es perdrà pel camí. I al mateix, però a la inversa: no serà sempre efectiva una bona explicació teòrica si hi manquen ganes de transmetre aprenentatge per part del docent. Per tant, qualitat i motivació han d’anar sempre de la mà.
Sobre qui recau la responsabilitat de motivar els alumnes?
Aquesta és possiblement una de les preguntes més difícils de respondre quan parlem de motivació. En general, els professors es dediquen a seguir a fons els plans docents, i sovint es passa per alt el fet que aquests plans d’estudis no es cobriran sense motivació. D’aquesta manera, doncs, tal com hem apuntat més amunt, la responsabilitat de motivar els aprenents és de qualsevol persona (sobretot professors) que pensi en l’evolució a llarg termini dels alumnes. En resum, i en paraules de Scheidecker i Freeman (1999), la veritable recompensa per la feina feta sobre l’alumne no es rep el dia que cobres, sinó “quan als estudiants se’ls encomana la teva passió; poques inversions et donaran una
rendibilitat com aquesta”.
D’aquesta manera, doncs, cal posar sempre èmfasi en tots aquests aspectes, juntament amb les tècniques de motivació que comentarem a les properes entrades, per tal de “facilitar les coses, i no pas controlar-les, ja que aquesta hauria de ser la idea que ens ajudés a guiar els nostres intents de motivar altres persones”, tal com va afirmar Martin Ford (1999).
