Un cop tractat l’abans, és a dir, tot el procés preparatori el qual el docent ha de treballar per oferir unes bones pràctiques a posteriori, és hora d’analitzar com es crea i on es troba la motivació inicial.
Molts psicòlegs afirmen que la capacitat que té un nen d’adquirir una llengua és innata, sobretot al veure com de ben petits demostren tenir una curiositat natural sobre el món i un desig intrínsec d’aprendre. Ateses, doncs, aquesta capacitat innata de tafaneria i aquesta motivació per aprendre, en un món ideal un alumne hauria de passar-ho d’allò més bé aprenent. Tanmateix, la teoria i la pràctica es troben ben allunyades: molts professors tenen una visió ben diferent d’aquest món ideal proposat pels psicòlegs. A l’hora de la veritat, molts alumnes prescindirien de l’aprenentatge acadèmic i tot el que comporta.
Per capgirar aquesta situació, Dörnyei, dins l’àmbit de l’aprenentatge de llengües, proposa:
– Augmentar els valors i les actituds dels estudiants cap a la L2.
Cal que l’alumne sigui conscient com d’important és la llengua que està estudiant: és recomanable, doncs, provocar que aquesta llengua signifiqui un instrument útil per a la comunicació. Per això hi ha d’haver molta pràctica, s’ha de provocar que l’alumne comenci tenint una actitud positiva vers la cultura estrangera de la llengua estudiada.
– Augmentar les expectatives d’èxit, és a dir, recordar constantment als estudiants que poden aconseguir allò que se’ls proposa.
– Proporcionar la suficient preparació per a realitzar, posteriorment, les activitats. Oferir ajuda en tot moment i permetre que els alumnes s’ajudin entre si. Tothom s’ha de sentir partícip.
– Oferir un model d’èxit i deixar clar, en tot moment, quins són els criteris per poder arribar a ell. Quins objectius cal assolir? Què s’avaluarà?
En definitiva i pel que s’acaba de proposar, és important que ser conscient dels diferents principis de l’orientació orientadora. Així, per exemple, cal tenir clar, com a docents, el principi preventiu, per reduir els obstacles que van apareixent i dotar d’habilitats per superar les dificultats d’un alumne a l’hora d’aprendre. De la mateixa manera, cal tenir en compte el principi de diagnòstic (cada actuació es basa en una identificació de necessitats), l’antropològic (concepte de persona com a individu singular i social), el de desenvolupament (cal adaptar-se, a la mesura que sigui possible, al moment evolutiu de cada persona) i el d’intervenció social (cal oferir contextos i situacions reals per tal que hi hagi interrelacions entre persones).