Alguna vegada t’has preguntat com estan, realment interconnectats, tots els ordinadors del món a través d’aquesta xarxa que anomenem Internet? En aquest article ens centrarem en la connexió física que permet que flueixi tota la informació a través de la xarxa Internet.
Quan accedim a una pàgina web com per exemple www.google.cat, el que farà el nostre ordinador (de forma simplificada) és:
- Preguntar a un servidor de noms de domini, quina adreça IP correspon al servidor www.google.cat
Tu ho pots provar amb la comanda PING i, per exemple, obtindràs el valor 74.125.143.94 - Un cop obtinguda l’adreça IP utilitza el protocol TCP/IP per comunicar-se amb el servidor de Google.
- Finalment el nostre ordinador obté la resposta i ens la mostra per pantalla.
Ara bé, aquest servidor de Google on està físicament ubicat? Per la nostra operativa no ens importa a quin lloc del món està el servidor, però per al nostre exemple buscarem informació al respecte. Podem fer servir infinitat de planes web que ens donen aquesta informació com per exemple: http://geomaplookup.net o http://www.infosniper.net. Un cop introduïda la nostra IP (o el nom del servidor) ens retornarà informació similar a aquesta:
Aquí podem veure que el servidor pertany a Google, que té el nom ed-in-f94.1e100.net i que està ubicat físicament als Estats Units, concretament a la ciutat de Mountain View (Califòrnia). Cal explicar que molts localitzadors d’IPs donen la posició aproximada en funció del registre real que fan els proveïdors d’accés a internet de les ips. Per exemple, molt probablement si busques la teva IP pública d’un router ADSL de Figueres, depenent de l’operador et sortirà que estàs ubicat a Barcelona. Perquè és el darrer lloc on el teu operador ha documentat la ubicació física (habitualment els nodes més centralitzats).
La pregunta que ens fem en aquest article és: Com ha arribat la informació des del meu ordinador de Figueres fins al servidor de Google a Califòrnia ?¿
Hi ha dues grans autopistes de la informació en l’àmbit mundial:
- Per cable submarí
- Coure (o similar).
- Fibra òptica.
- Per satèl·lit.
En els inicis quan no hi havia tecnologia satèl·lit ni fibra òptica els continents i la majoria d’illes poblades estaves interconnectats entre si fent servir cables de coure submergits al fons dels oceans. Ens remuntem al 1852, any en què es va instal·lar el primer cable submarí entre Anglaterra i França a través del Canal de la Mànega. I l’any 1855 va ser el primer cable transatlàntic.
L’arribada de les comunicacions per satèl·lit van millorar la velocitat de les transmissions, però van quedar en desús ràpidament amb l’aparició de la fibra òptica. Actualment aproximadament el 98% del tràfic mundial és per cables submarins. Pensem que per anar del Japó als Estats Units utilitzant cable submarí s’han de recórrer aproximadament 9000 kilòmetres. Aquesta mateixa distància via satèl·lit representa recórrer uns 36000 Kms de pujada fins al satèlit i 36000 Kms més de baixada. Per altra banda, a les transmissions per satèl·lit l’afecten molt les inclemències del temps, vents forts, pluges intenses, etc. en canvi el cable està reposant al fons del mar. No tot són meravelles pel cable; hi ha fotos de cables rosegats per animals marins que també els malmeten.
En aquesta web pots veure un mapa interactiu de tots els cables submarins que hi ha al món: https://www.submarinecablemap.com
Pots seleccionar un cable i et dirà l’operador, els punts d’inici i final, la longitud, l’any de construcció, etc.
Els cables s’estenen amb vaixells que porten grans bobines i el deixen caure per una zona prèviament analitzada de l’oceà. A poca profunditat s’enterren, i a molta profunditat només reposen al fons. El més profund es calcula que està a uns 8000 metres al fons del mar.
En aquesta foto feta al Deutsches Museum de Munich (Alemanya) es poden veure seccions de diversos cables submarins de la primera generació.
Els oceans estan completament cablejats.
L’any 2016 Google va instal·lar un cable submarí anomenat FASTER que permet transmetre informació a 60 Terabits per segon, que recorre l’oceà pacífic en una longitud de 11629 kms i un cost de 300M$.
Per tant, la informació del meu ordinador de Figueres ha sortit probablement per connexions troncals d’Espanya, d’aquí pot haver anat fins a Holanda on hi ha molts cables submarins i d’aquí fins als EUA a través del fons de l’Atlàntic.
La gran virtut que té Internet és que els paquets d’informació poden viatjar per diferents vies a la vegada. La majoria de països occidentals tenen els cables redundats, tant per assumir més tràfic de dades com per evitar fallades i avaries. Si un dels cables atlàntics falla, la informació es redirigirà per altres cables que estiguin operatius.
Si vols ampliar informació:
Xataka: 1.000 millones de metros de cable submarino son los responsables de que tengas Internet en casa.
Telegeography: Submarine Cable Map 2015
CNN: Así se ve el Internet en realidad: cables submarinos que atraviesan la Tierra